Es va aixecar, va tornar a despertar-se sonós i amb mal de cap. El primer que li va venir a la ment va ser el dia que l’esperava i ja es volia tornar a dormir, encara que aquell jaç no fos dels millors que havia provat a la seva llarga carrera.Va mirar al seu voltant i va veure la seva armadura plena de desperfectes i signes de lluita, bruta però encara conservant el seu encant. D’aquesta manera agafà el coratge necessari per aixecar-se i enfundar-se aquelles peces fredes però que li servien de protecció davant el món, que ja sabia amb què i amb qui s’havia d’enfrontar.
Però això no era el que l’asustava, sabia que ho podia fer, que ho podia aconseguir, si tanmateix no n’hi havia per tant! Però també sabia que si perdia tan sols li quedaven dues alternatives: la primera, quedar vagant per les terres enfangades de la planura vegent com altres cavallers igualment preparats que ell aconseguien les seves metes i això el podia fer morir per dins. La segona alternativa era arreplegar el seu orgull i la seva dignitat, encara que podria estar ferida no estava ferida de mort, i partir. Partir cap a noves terres on també s’hi trobarà reptes i nous cavallers amb qui enfrontar-se, tal vegada igual o més forts que els anteriors però desconeguts. Amb aquest dilema cada dia s’aixecava i una vegada recopilat tot el coratge se’n anava, agafava l’armadura, el cavall i els queviures per partir cap a les planes fangoses a batallar amb la supervivència del dia a dia, sempre a l’espera de que el repte final li arribés i pogués decidir alguna de les alternatives que es plantejava cada dia tan sols en aixecar-se.
Encara que no vol dir que l’alternativa escollida sempre sigui la correcte!
